Aquesta setmana ha costat una mica més de passar. Moltes hores entre nens i més nens... Nens jugant a casa, corrent amunt i avall, la casa al revés, recollint-ho tot després... És normal, però és cansat.
Per sort, avui el Todd ha acabat el seu curs de professors de yoga i espero que la setmana que toca començar sigui normal. Els primers dies, fins dimecres, treballant bastant, però a partir de dimecres vespre espero tenir més temps lliure per mi.
Però avui el que vull explicar és la tarda d'ahir.
Vam quedar amb la Christina per anar a passejar per la universitat, la UBC, un bon plan econòmic. Vam agafar el bus cap allà, de camí ens vam trobar amb una concentració de Santaclaus caminant pel carrer i un d'ells va pujar al bus per repartir i tot jeje
Al arribar a la uni, començava a fer més fred, i vam anar a buscar un cafè i una madalena, i vam acabar passejant per la botiga de llibres enorme que hi ha...
Després vam estar caminant i vam arribar a la platja per unes escaletes de fusta. I ens vam trobar una posta de sol impressionant, davant del mar i al costat les muntanyes.
Tenia la càmara a la mà i no vaig poder parar de fer fotos i més fotos. I potser sona ridícul, però vaig notar que em tremolaven les cames, estava emocionada, i hagués volgut compartir-ho...
Va ser el primer cop que em vaig sentir lluny de veritat, crec.
És difícil de dir com em vaig sentir, però em va sorprendre. Tot i així, aquell moment em va omplir molt...
I ja van tres mesos que he arribat i se'm ha passat volant...
Una abraçada!
Cris
Quantes emocions.....!!!!Deixar tot lo conegut...per anar a lo desconegut, diferent, nou..
ResponderEliminarés dificil a estones també oi? I ara ja deu n'hi do el temps que portes lluny de tot lo conegut per tu...i sort que t'emociones per les teves vivencies diferents...i davant d'una posta de sol tan espectacular....i tan lluny..quí és el que "no" li tremolen les cames!! Un petonet ben fort de molt lluny...i de molt aprop!!
Les fotos, com sempre, espectaculars. Però ja se sap , les postes de sol són molt mes boniques i emocionants en directe, sobre tot, lluny de casa. 1 abraçada.
ResponderEliminarsense paraules, Cris, aishh... Una abraçada molt molt gran!!!
ResponderEliminarMare, el teu petonet m'ha arribat! :)
ResponderEliminarTens raó Lurdes, per més que vaig provar no vaig poder arribar a captar tot el que tenia al davant... mai és el mateix, ni en les millors fotos!
Aiiiiii Ireneeee, et trobo a faltar guapa!!! ets la meva fan namber uan de les fotos que penjo al facebook! m'encanta...
La capacitat de vibrar amb un mar, amb unes onades, amb un sol, amb un record, és el que ens fa sentir vius.
ResponderEliminarCrec que aquesta temporada teva ens permet, gràcies al teu blog, veure com tu interprestes el mon, i veure com mica en mica et fas el teu mon.
Des de l'altre racò del mon, i escoltant l'Himne a l'Alegria ( 9ª de Bethoven ) als cascos, t'envio una abraçada de tot cor.
P.D. continuo insistint en que has de fer un recull de les teves fotos per preparar una exposició de fotografia a la teva tornada.
les fotos són ....fantàstiques! uff i la posta de sol impressionat. Un petonet
ResponderEliminar