Something special

Quins dies més intensos...

Fa unes setmanes que només tenia una cosa al cap, i en un no res ja ha passat. Ha estat una setmana genial que va començar i acabar a l'aeroport. El primer dia amb dos intents d'atac de cor esperant a les arribades, dreta davant de la pantalleta on veus com la gent va arribant. L'últim dia diferent, molt dur de dir adéu... Les despedides fan fàstic, si.

Una setmana que m'ha servit per moltes coses, però també per desconectar de les nenes i la família, que van anar a Vancouver Island. Canvia molt poder estar a casa al teu aire, fen-te el teu menjar, rondant pel menjador, posant música, i sense despertar-te a les 7 del matí pel soroll que fan les nenes jejeje

Aquests dies m'he atipat a carn, fins i tot vaig pensar que m'havia fet intolerant. Jo! amb lo que m'agrada jeje I encara tinc la llangonissa que m'ha arrivat, que aniré dossificant a tallets fins.

Ha estat una setmana de passejar per aquí i per allà, tenia una gran llista amb tots els llocs necessaris de veure de Vancouver, però era massa jeje Vam anar a Chinatown, vam fer un dim sum, Gastown, Stanley Park, West Vancouver, al mercat de Granville Island, Downtown, etc. Vam menjar en un restaurant amb jazz en directe i pubs amb més música en directe, vam menjar hamburgueses inhumanes, sushi,

La Brenda ens va aconseguir dos tiquets gratis per pujar a Grouse Mountain i vam anar-hi un dels dies de sol, estava nevadíssim!

També vam fer una excursioneta a Squamish, a veure a la Mire, que també estava d'anfitriona de casa seva. Vam anar a veure àligues, que per sort en vam veure algunes, que amb la ventada que feia no sé com s'aguantaven als arbres, les Shanon Falls, congelades, i l'Spit. Vam anar a sopar al pub de sempre i vam acabar jugant al Jenga (extreme!) a casa la Mire jeje

El Todd ens va deixar la targeta de família de socis de la Art Gallery i vam anar-hi a fer-nos els intel·lectuals. Una de les exposicions era del Ken Lump, un artista de casa. El més divertit va ser quan ens vam trobar a una sala on a una de les parets es veien tot de lletres però no es podia entendre res. A l'altre paret, però, hi havia tot de miralls, de manera que llavors es podia llegir el text. Però el millor és que si tenies una mica de curiositat, i nosaltres la vam tenir, i seguies per uns passadissos que començàven al fons de la sala, acabaves en una altra saleta petita que s'amagava darrere dels miralls. Un cop allà veiem una dona que està llegint el text de cara als miralls, de cara a nosaltres, i de cop, veiem que obra la boca i es mira si té restes de menjar a les dents! No sabiem on mirar i era impossible aguantar-se el riure!! Després, vaig tornar a l'altra banda de la sala i vaig veure que a través dels miralls no ens veien. Quin tio aquest del Ken Lump! Vam quedar-nos una bona estona a la sala amagada, asseguts al terra i anar esperant les següents víctimes. La següent, una noia i un noi. A la que el noi es gira, la noia es mira al mirall i comença a fer cares sexis amb morritos i mirant-se el cul de refiló i amb l'altre ull controlava que el noi no la mirés. No podiem parar de riure...

Després va venir un dels guardes de la galeria i ens va començar a explicar el significat de tot allò i després vam veure que l'home es passava la tarda allà la saleta jeje

Quan ja marxàvem vam entrar a una altra sala plena de miralls posats estratègicament i a cada passa havies d'averiguar què era mirall i què era el camí. La veritat que t'hi perdies, vam riure una estona més.

Aquell dia, després de la galeria d'art vam anar a un pub irlandès on hi tocava un tal Adam, i ens vam instal·lar just davant on tocava. Devia estar content amb nosaltres, ja que vam ser els seus únics fans junt amb la seva mare, ens va dedicar cançons i tot jeje

Ara ja tot ha tornat a la normalitat, les nenes, la família, el yoga... L'altre dia la Willa es va emportar un trineu de l'escola. Al arribar em va dir que era una sorpresa pels seus pares i mentre cuinava el sopar em va començar a explicar que era dels objectes perduts de l'escola, que els hi havien donar a ella i un altre nen de la classe perquè eren japonesos!! jajaja Jo no li feia gaire cas perquè estava més pendent de no tallar-me els dits amb les pastanagues i a més, sé que acostuma a dir coses que no són reals del tot jeje Però després la Laurie em va explicar que la Willa li va dir que era un regal avançat del seu aniversari, que és la setmana que ve, però que al cap d'una estona li va anar corrents, feta un mar de llàgrimes, dient "he mentiiiiiiit, he mentiiiiiiiiiiit". Li deia a la seva mare que tornés el trineu ara mateix, quan eren les 7 de la tarda jeje que mai més cap nen voldria jugar amb ella i més... La Laurie li va dir que l'havia de tornar el dia següent, però clar, ella no volia que ningú ho veiés jeje No sé com ha acabat la història encara, però no he pogut evitar riure...

M'oblidava de dir que el dissabte va fer la nevada més forta a Vancouver des de que estic aquí.

I la última cosa és que el Sam no està a casa, va marxar amb la Boira el dilluns passat i la Boira va tornar a les cinc de la matinada però el Sam no va tornar... No és un gos que es desorienti, així que comencem a pensar que li ha passat algo més, però no pinta gens bé...

Qui em coneix ja sabeu l'apreci i el carinyo que li tinc al Sam i no puc ni pensar-hi... Amb el que l'he trobat a faltar tots aquests mesos... L'any passat em va fer moltíssima companyia quan ho vaig necessitar i sé que a casa ho estan passant malament.